La reforma litúrgica del Concili Vaticà II

318 la reforma liturgica del vatica II

Al llarg dels segles, l’any litúrgic s’ha anat desenvolupant i modificant en funció dels centres d’interès que marcaven a cada moment la vida de l’Església. I cal dir que, molt sovint, aquestes modificacions anaven en detriment d’allò que, des de l’experiència de l’Església dels primers segles, era més central en la vida cristiana.

L’exemple més clar d’aquest deteriorament dels aspectes més centrals de la celebració cristiana és, sens, dubte, l’evolució de la Vetlla Pasqual, que, de ser una celebració que tenia lloc com una vetlla de nit en espera de la resurrecció del Senyor, va passar a celebrar-se el dissabte al matí, de manera que el tridu de la mort, sepultura i resurrecció del Senyor va perdre el seu simbolisme més genuí.

El moviment litúrgic que ja des del segle XIX va obrir-se pas a l’Església va dur a terme una gran tasca de conscienciació de cara a recuperar aquests aspectes més centrals i originaris de la litúrgia cristiana, que es va traduir ben aviat en una colla de reformes dutes a terme pel papa Pius X a principis del segle XX, recuperant per exemple el cant gregorià que permetia la participació del poble, o fent que el diumenge recuperés també el seu caràcter primordial i deixés d’estar ocupat per celebracions dels sants o altres tipus de festes, o promovent la comunió freqüent com a màxima forma de participació en l’Eucaristia. Però sens dubte que el pas més visible d’aquesta recuperació litúrgica va ser la reinstauració, per part del papa Pius XII l’any 1955, de la celebració de la Vetlla Pasqual a la nit. Tot un símbol i una primícia de la gran obra litúrgica que al cap d’uns anys duria a terme el Concili Vaticà II.

La reforma litúrgica del Concili Vaticà II va transformar, en efecte, el rostre de la litúrgia catòlica. El pas del llatí a les llengües vives, la col·locació del president de la celebració de cara a l’assemblea, i les diverses formes de participació en la celebració per part dels laics i laiques són, sens dubte, les adquisicions més visibles d’aquesta transformació, que va retornar a allò que la litúrgia té de més originari i valuós, i que al llarg dels segles s’havia anat perdent. Però també, encara que resultessin menys visibles i vistoses, les reformes que van afectar l’any litúrgic van ser igualment notables i importants.

Són especialment destacables, primer de tot, la consolidació de les reformes que ja s’havien realitzat en els anys anteriors i que ja hem esmentat abans. Bàsicament, la recuperació de la centralitat del diumenge com a celebració setmanal de la resurrecció del Senyor, en el qual es van seguint pas per pas, al ritme dels diversos temps litúrgics, els aspectes centrals de la història de la salvació, i que només en casos excepcionals ha de ser substituït per altres festes. I, juntament amb la centralitat setmanal del diumenge, la centralitat anual del Tridu Pasqual de la mort, la sepultura i la resurrecció del Senyor, amb la Vetlla Pasqual com a moment culminant.

I, juntament amb això, cal destacar la remodelació del conjunt dels temps litúrgics, per posar a la llum totes les seves riqueses, i ajudar-los a viure amb més intensitat. Per a aconseguir-ho, sens dubte que la cosa més determinant ha estat el fet que, actualment, la lectura de la Paraula de Déu en les nostres celebracions és abundant i variada, seguint el sentit de cada temps o seguint també, quan s’escau, una lectura continuada de l’evangeli. Per a això, es van elaborar els llibres (anomenats “leccionaris”) amb les lectures corresponents per als diumenges, per als dies feiners de cada temps litúrgic, i per a les celebracions dels sants. Els diumenges i les festes principals (anomenades “solemnitats”) les lectures són sempre tres; els dies feiners, en canvi, són només dues.

Les lectures dels diumenges estan distribuïdes en tres cicles, anomenats A, B i C, en cada un dels quals es llegeixen lectures diferents, per assegurar aquesta presència abundant i variada de la Paraula de Déu de què parlàvem. Cada cicle té un evangeli que és el que es llegeix principalment: en el cicle A l’evangeli de Mateu, en el B el de Marc i en el C el de Lluc; mentre que el de Joan es llegeix sobretot per Quaresma i Pasqua.

En els dies feiners (anomenats “dies ferials” o “fèries”), d’altra banda, hi ha lectures pròpies també per a cada dia. Durant els temps d’Advent, Nadal, Quaresma i Pasqua les lectures es repeteixen cada any i destaquen els esdeveniments i actituds propis del temps; mentre que en el temps de durant l’any la lectura evangèlica es repeteix cada any com una lectura contínua, mentre que la primera lectura està distribuïda en dues sèries diferents per als anys parells i senars.

Va bé tenir-la a mà, tota aquesta riquesa de lectures. Per exemple, amb els missals manuals (el Missal festiu,de Publicacions de l’Abadia de Montserrat, per als diumenges i festes, i el Missal ferial, d’Editorial Regina, per als dies feiners). O, per fer-ho més fàcil, la publicació mensual La missa de cada dia, d’Editorial Claret, que ofereix les lectures que corresponen a cada dia del mes.