Al segle II: la Pasqua

313 Al segle II la Pasqua

La Pasqua jueva, durant la qual va tenir lloc la mort de Jesús, se celebra cada any el dia de la primera lluna plena de la primavera, i és la commemoració anual del gran esdeveniment de la història d’Israel: quan el poble, guiat per Moisès, es va alliberar de l’esclavitud de Faraó. Israel va veure en aquell alliberament l’acció salvadora de Déu, i des de llavors ho va commemorar cada any amb la celebració del sopar pasqual, com a agraïment a Déu i refermament del desig de fidelitat a l’aliança.

A principis del segle II, en algunes comunitats cristianes, es va començar a sentir la necessitat de celebrar, en els dies mateixos de la Pasqua jueva, l’aniversari anual de la mort i la resurrecció de Jesús, la qual, a més, va començar a ser vista com la realització plena de l’alliberament de l’esclavitud que la Pasqua jueva commemorava. I així va néixer la Vetlla Pasqual, que a poc a poc es va anar estenent per tota l’Església. A Roma, aquesta celebració no es va començar a fer fins a la segona meitat del segle. Hi hagué, però, en aquells temps inicials, una forta discussió sobre quan s’havia de celebrar la festa: mentre les Esglésies d’Àsia defensaven que la Pasqua s’havia de celebrar el mateix dia de la Pasqua jueva, és a dir, el dia de la primera lluna plena de la primavera, fos quin fos el dia de la setmana en què caigués, les altres Esglésies, entre elles la de Roma, deien que s’havia de celebrar sempre en diumenge, i la celebraven, per tant, el diumenge següent a aquesta primera lluna plena; aquesta segona posició és la que finalment es va imposar, i així ha perdurat fins ara.

La celebració pasqual consistia, en aquell primer temps, en dos dies (o a vegades més) de dejuni total, que expressaven la unió amb Jesús mort i sepultat, i que conduïen a una vetlla que se celebrava la nit del dissabte al diumenge, amb pregàries, salms, lectures de l’Antic i del Nou Testament, i finalment l’Eucaristia i un àpat fraternal. Més endavant, sobretot a partir del moment en què l’emperador Constantí doni la llibertat a l’Església l’any 313, la nit de Pasqua esdevindrà també el gran moment en què rebran el Baptisme tots els qui vulguin esdevenir cristians i s’hi hagin preparat adequadament; i una mica més tard, també s’hi introduirà el ritu inicial de la llum.

Pot resultar sorprenent, però en aquelles èpoques inicials no hi ha cap celebració pròpia de la mort de Jesús: aquesta mort es recorda mitjançant el dejuni de preparació de la Vetlla, com hem dit; i tampoc no hi ha cap celebració del darrer sopar. És que, a aquells primers cristians, no els interessava tant recordar pas per pas el que havia fet Jesús, sinó més aviat reviure el camí de Jesús i el que això significava per a ells. Per això en tenien prou amb el gran dejuni que els unia a Jesús mort i sepultat, i amb la vetlla de pregària, lectures i Eucaristia que feia reviure la seva resurrecció. I per això també, ben aviat, la celebració de la nit de Pasqua s’allargarà en un temps de cinquanta dies, uns dies que, segons diran els escriptors cristians Ireneu, a finals del segle II, o Tertul·lià, a principis del segle III, s’han de celebrar com un únic dia de festa, com un gran i prolongat diumenge, que és vist com un signe de la plenitud de vida que la resurrecció de Jesús ha encetat; durant aquests dies, no es pregava mai agenollat, i no es podia fer dejuni. El temps de Pasqua s’acaba el diumenge de Pentecosta (una paraula que ve del grec pentekostós, que vol dir “cinquantè”), un diumenge que en aquelles èpoques primeres només és la conclusió del temps de Pasqua, i no s’hi celebra, com es va incorporar després, la festa del do de l’Esperit Sant.