El per què de l’any litúrgic

311 El per que de l'any liturgic

L’any litúrgic és el seguiment, al llarg de tot un any, comunitàriament, com a Església, de la salvació de Déu realitzada per mitjà de Jesucrist. I la repetició, any rere any, d’aquest mateix seguiment. Centrat en dos eixos bàsics. Un, la Pasqua, que celebra la mort i la resurrecció de Jesucrist, amb la Quaresma que la prepara i la Cinquantena Pasqual que la prolonga fins a la Pentecosta, que n’és la conclusió. I l’altre, el Nadal, la vinguda del Fill de Déu al món, amb l’Advent que el prepara i el temps nadalenc que el prolonga, amb l’Epifania com a segona festa d’aquesta vinguda.

Aquests dos eixos, i les altres celebracions menys centrals, ofereixen al creient alternances de moments més joiosos i moments més austers o fins i tot dolorosos, així com també moments més intensos i altres moments més quotidians i potser monòtons. I aquest seguit de moments diversos se situa dins el seguit de la vida humana, que té el seu propi ritme, i que no té per què coincidir, a nivell d’estats d’ànim, de sentiments o d’esdeveniments, amb el ritme litúrgic.

Però aquesta és una de les grans riqueses, precisament, de l’any litúrgic: confrontar tot el que estem vivint, personalment i col·lectivament –des d’una decepció personal o un problema familiar, fins a la tragèdia que la crisi econòmica significa per a tantes persones; des de l’alegria pel naixement d’un fill fins a la solidaritat veïnal que permet aconseguir millor benestar per a tots–, amb la història salvadora que Jesucrist ens ofereix, i ajudar-nos a trobar, en tota realitat humana, la presència de Jesús. I això, alhora, ens ajuda a purificar la nostra fe, i a trobar allò que té de més autèntic: ens fa descobrir, per exemple, que l’alegria cristiana no elimina ni convida a dissimular els dolors humans que puguem estar patint, sinó que els ajuda a viure amb una altra esperança; o que qualsevol situació d’èxit o benestar que puguem disfrutar en un determinat moment no ens ha de fer oblidar ni la fidelitat de Jesús fins a la mort per donar-nos vida, ni la necessitat de convertir-nos sempre, ni la necessitat, tampoc, d’estar atents a tants i tants dolors humans que són una presència de Jesús que ens crida; o que no podem pretendre ni esperar que la nostra fe ens proporcioni una constant situació d’entusiasme o d’exaltació sentimental, sinó que, també, la fe té moments quiets, grisos fins i tot, com els té també la nostra vida humana. L’any litúrgic, repetint-se any rere any, ens ajudarà a viure tota la realitat humana en confrontació amb la variada riquesa d’actituds i de sentiments que trobem en la contemplació del camí de Jesús, i ens ajudarà a interioritzar, cada cop més, la seva presència salvadora, que agafa i afecta, en tota ocasió, tota la nostra vida.

Però no és només això. No és només que aquest seguiment de l’any litúrgic sigui un ajut per fer present Jesús i el seu camí en el camí de la meva vida. Sinó que aquesta presència de Jesús és una presència en el conjunt de la comunitat, en l’Església. Aquesta presència de Jesús és una presència compartida. És la comunitat cristiana en el seu conjunt, és l’aplec de tots els cristians i cristianes, és l’Església tota sencera, qui fa present el camí de Jesús i les actituds que aquest camí suscita. De manera que jo, cristià o cristiana, comparteixo amb els altres cristians i cristianes de tot arreu aquesta vivència d’esdeveniments i actituds, i hi aporto allò que aquests esdeveniments i actituds signifiquen per a mi en aquest moment que estic vivint, i entre tots, cadascú amb la seva experiència pròpia, formem l’ampli i divers moisaic del ser cristià any rere any, a cada lloc i en cada situació. Vivint junts, cadascú amb la seva pròpia experiència, cada un dels temps, de les festes, de les celebracions, ens enriquim mútuament, i enriquim el conjunt de l’Església. Vivint junts l’any litúrgic, el do de gràcia que és la presència del camí de Jesús enmig nostre es multiplica, i ens condueix cap a la seva plenitud. Aquest enriquiment col·lectiu ja es realitza pel fet de participar plegats en les celebracions; però encara es realitzarà més si trobem mitjans, en el nivell que sigui, de compartir a nivell d’intercanvi personal aquestes experiències. En tot cas, però, el que és segur és que celebrar l’any litúrgic és una de les grans maneres de viure la unitat de tota l’Església, convocada per Jesucrist i aplegada per la força de l’Esperit Sant.

I encara quedaria un altre tema a comentar. I és la pregunta que a vegades es fan alguns: ¿Però, no la celebrem sempre, la mort i la resurrecció de Jesús? O aquesta frase que ha fet fortuna: Nadal és cada dia. I com que és veritat, com que la mort i la resurrecció de Jesús sempre és present en la vida del cristià, i també és cert que podem dir que Jesús neix enmig nostre cada dia, i que també les actituds de conversió que ens reclama la Quaresma o d’espera atenta a què ens convida l’Advent són actituds pròpies de tota la vida cristiana, podríem concloure que no té gaire sentit celebrar per separat aquests esdeveniments o recordar per separat la necessitat d’aquestes actituds. I per tant, l’any litúrgic no caldria: sempre ho celebrem tot!

I no, no és cap bestiesa aquesta objecció. De fet, els primers cristians ho feien així: sempre ho celebraven tot alhora. Els primers cristians, com explicarem més detingudament en un altre apartat, no coneixien això que nosaltres anomenem any litúrgic. No va ser fins a principis del segle II que es va començar a celebrar la Vetlla Pasqual, i a partir d’ella es van començar a organitzar les altres festes i temps. Els primers cristians, cada diumenge, es trobaven per celebrar l’Eucaristia i, en aquella celebració, hi compartien la seva fe i la seva vida entorn del pa i el vi que són presència de Jesús vivent. No tenien, doncs, celebracions entorn d’esdeveniments concrets i d’actituds determinades.

Però això, com hem dit, a partir d’un cert moment va començar a canviar. I és que els cristians, com tothom, som persones limitades. I celebrar-ho sempre tot alhora ens impedeix de copsar d’una manera més precisa i atenta la varietat de riqueses que conté la nostra fe. Pedagògicament, necessitem aturar-nos en aspectes concrets per poder-los assaborir més a fons, més profundament, i fer que entrin més endins nostre. Ens va bé, fixar-nos un dia en Jesús que mor a la creu i fer present la gràcia que ens ve d’aquest esdeveniment, i un altre dia commemorar la seva resurrecció i viure-la intensament. I això, encara que sapiguem i tinguem clar que són dos esdeveniments indissociables i que no tenen sentit ple l’un sense l’altre. I així mateix, amb tota la resta d’aspectes de la fe i de la vida cristiana. Sempre ens hem de convertir, però ens va bé que durant un temps determinat, la Quaresma, ens ho recordin més insistentment. Sempre hem d’esperar la vinguda del Senyor i preparar els seus camins, però ens va bé celebrar el temps d’Advent amb aquest missatge central. Sempre és bo que la Mare de Déu sigui un punt de referència en les nostres vides, però ens va bé celebrar les seves festes per viure-ho millor. Sempre és Nadal, perquè el Fill de Déu sempre s’encarna en la nostra història humana, però la riquesa i la gràcia d’aquest esdeveniment salvador penetra molt més dins nostre quan ens trobem el 25 de desembre per reviure’l…

Per tot això, doncs, celebrem l’any litúrgic. I val la pena aprofitar-lo al màxim.